Entrevista al caldenc Àngel Maculet Parramon (Àngelidiable)
"Sempre he estat depenent del que volien els altres de mi, i ara puc fer el que vull fer"
Per: Irene Gil Martinez
Aprenent de tot i mestre de res, etern buscador d'un paper en la vida, inconformista amb el resultat dels seus treballs, es necessita com a insubmís de la realitat que l'envolta, contradictori amb el seu propi missatge i absolutament depenent de la satisfacció aliena com a aliment del seu popi ego. Així es presenta el caldenc Àngel Maculet, l'artista protagonista de l'exposició Re-aprendre, que es podrà visitar del 19 de març al 17 d'abril a la Sala Artigues de la Fundació Palau.
Quan comença el teu interès per l'art?
A veure, jo interès... en la vida. De petit els pares ja em deien "Àngel, dibuixa, pinta...", però com passa sempre, jo feia el contrari. A l'escola passava el mateix, em deien "estudia art, o disseny". Em van proposar d'entrar a la Massana, però jo vaig dir que no.
Durant la meva vida he fet de paleta, pintor, cambrer, porter,... però sempre he estat lligat amb el dibuix i el disseny.
A partir de l'ictus vaig haver de tornar a aprendre a fer-ho tot: parlar, escriure, caminar bé..."
Quan comences a dibuixar?
Fa tres anys vaig tenir un ictus. Em van dir que no tornaria a parlar del tot bé, i que no tornaria a escriure i dibuixar. En el moment que em van dir que no tornaria a dibuixar, em va agafar una depressió. Llavors, un amic em va dir que necessitava quatre quadres i que li fes. Li vaig explicar que no podia. De fet, no podia aguantar ni un pinzell amb la mà. Ell va insistir. Vaig agafar un cordill i sucant-lo amb tintes i pintures vaig començar a dibuixar amb línies. A força de fer exercicis amb la mà vaig acabar fent el que faig ara.
Encara fas servir el cordill?
Sí, perquè m'agrada molt. Però faig servir sobretot ploma, pinzell i llapis. La recuperació ha estat realment ràpida, tenint en compte que, segons els metges, hauria d'estar mort o amb cadira de rodes.
Creus que l'activitat artística ha influït en la teva recuperació?
Vull creure que sí. M'he adonat de què volia fer, perquè sempre m'ha agradat dibuixar, però sempre ho he fet per mi. Igual que escriure, ho feia sempre per mi. Farà nou anys que vaig començar a escriure pels altres. Realment crec que m'ha ajudat molt a tirar endavant.
Mostres els teus dibuixos a l'exposició 'Re-aprendre'. Com sorgeix?
Tot va començar fa un any a Arenys. L'exposició és una manera d'explicar com pots tornar a aprendre. A partir de l'ictus vaig haver de tornar a aprendre a fer-ho tot: parlar, escriure, caminar bé, tot. Després d'això ha sorgit l'oportunitat d'exposar a Caldetes, a la Fundació Palau. Per mi era impossible exposar.
Què pot trobar la gent a les teves obres?
Podran trobar música, jo necessito la música per viure. I és l'única cosa que mai he pogut tirar endavant. Una part de l'exposició mostra això, que em va portar a pintar sobre cançons que a mi m'agraden o m'han influït.
L'exposició, a més, està dividida en dues parts. Hi ha una part de làmines, quadres i molta influència del disseny.
Signes com a Àngelidiable, per què?
Perquè part de la meva vida són els diables, de Caldes sobretot. És una cosa que porto molt a dins. També perquè és el joc de la dualitat del que som: vas pel món ensenyant una cosa i en el fons ets una altra. Però quina mana? O quina és real? I qui és el bo, l'àngel o el diable?
Et defineixes com a "aprenent de tot i mestre de res".
Sí, i espero morir així. Sempre he buscat on sóc i què vull fer, a banda del que volen i esperen els altres de mi. Sempre he estat depenent del que volien els altres de mi i, ara, puc fer el que vull fer.